Bloc d'en Francesc Puigcarbó

 En el crim de Manresa, Aliança Catalana i Vox –amb l’aquiescència de Junts– van llançar la gasolina de l’odi: “Són menes magribins”. Durant un dia que es va fer llarg, dimarts, aquest va ser el relat. El primer. El que va córrer per les xarxes, el que es va instal·lar en les converses, el que va interpretar l’assassinat sense sentit d’un veí de Castellnou del Bages un dilluns de festa major.

Només que no era veritat. La consellera Parlon va haver de sortir a desmentir-ho. Això va passar dimecres. Els menors detinguts per l’apunyalament mortal de Carles Vilajosana, de 45 anys, “han nascut a Catalunya”, va dir, taxativa. Aleshores, la bola ja s’havia fet gran: havia trobat culpables abans que fets, i havia situat l’origen per davant del crim.

La policia ha d’informar de l’origen d’un delinqüent? Un debat necessari. Dijous Mayka Navarro va posar el context al crim a la seva crònica. La clau de tot. Explicava que el menor que suposadament va apunyalar en Carles té 16 anys, és fill de pares marroquins i malviu al carrer des dels 12, entrant i sortint de centres. Ell i l’altre detingut, de 15 anys, fill de pares espanyols, acumulen un historial delictiu massa llarg per a la seva curta edat. Els dos, nascuts a Manresa.

El novembre de l’any passat l’Ertzaintza va modificar un criteri que havia mantingut durant dècades i va començar a informar sobre l’origen dels detinguts. El Govern basc i el PNB van defensar en aquell moment la decisió amb l’objecte de la transparència i per combatre les falsedats i la difusió de dades esbiaixades, carnassa per a discursos ultra.

En vista del cas de Manresa, la decisió dels bascos no sembla ara tan forassenyada. Em pregunto si tenir tota la informació des del principi hauria servit per desinflamar l’odi que ja circulava sense aturador. A Aliança i Vox els va faltar temps per encendre el carrer al crit: “Fins als collons!”.

Els delictes no tenen nacionalitat, raça ni religió. Al darrere de cada acusació racista hi ha, massa vegades, una qüestió socioeconòmica: pobresa i exclusió. I només s’ataca amb la resposta d’un Estat de benestar que avui està molt desatès. Però, i si amagar la nacionalitat dels delinqüents actua com un bumerang i estigmatitza encara més? Ara s’informa de l’edat, el gènere i el lloc de residència de qui comet un delicte. Per què l’origen ha de ser l’única dada que desapareix? El silenci institucional no elimina la curiositat ni canvia els fets: simplement deixa el relat en mans d’altres que tenen molts més prejudicis i zero interès pel context.

Amb les dades a la mà, totes les cartes estan sobre la taula i es poden començar a prendre les decisions correctes per redreçar una situació concreta. Una democràcia madura hauria de parlar als seus ciutadans com a adults que són i no amagar-los informació com si fossin nens que cal protegir de la realitat.