El cop de puny per Ceuta de la diputada Vidal. La intervenció al ple de la portaveu de Sumar va ser una lliçó de política sense artifici, parlant de front i amb el llenguatge de la gent, d’amargues veritats com punys. Pablo Ordaz al País. Foto de Claudio Álvarez.
Quan ella va pujar a la tribuna, Santiago Abascal ja havia marxat, Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo miraven avorrits els seus mòbils i tot apuntava que la sessió parlamentària, una altra vegada, acabaria en fracàs. D’uns i altres, perquè a veure si no és un fracàs de la política espanyola aquest diàleg de besucs constant, aquesta exhibició de dards enverinats, d’acudits que a saber qui escriu perquè ells repeteixin sense convicció i sense gràcia. Però aquesta vegada, tractant-se del que es tractava, amb més de 80 cadàvers sobre la morgue de Ceuta, centenars de nens dormint a terra amb la mateixa roba que fa un mes i una ciutat que viu amb el cor encongit perquè n’hi ha prou amb una espurna perquè tot salti pels aires, el postureig politiquer resultava insuportable. I, de sobte, alguna cosa, un to, una frase, una manera de dir les coses que sonava a enuig de veritat, a ràbia, a cop de puny a la taula, a mirar a la cara i preguntar de front:
―Fins on volen arribar senyories? Fins que matin algú?
Ni Sánchez ni Feijóo van ser capaços de sostenir-li la mirada. La diputada va començar pel president: “Avui hauria d’haver anunciat que defensaria els drets humans dels milers de nens que estan esperant a Ceuta”. I dirigint-se a tot l’hemicicle va advertir: «Són nens, senyories, nens, no invasors, no soldats, no venien amb bombes, venien com a màxim amb un flotador, plorant; eren nens, no enemics, i davant d’un nen sol i espantat sense la seva família, sense un lloc on dormir i menjar, l’única resposta possible és acollir».
La següent papa va ser per al líder del PP: «Solidaritat amb Ceuta, diuen a Vox i el PP, doncs siguin solidaris. No n’hi ha prou de dir que Ceuta està desbordada i després negar-se a rebre menors a les seves comunitats. Si vol ajudar Ceuta, ho té senzillíssim, agafi el seu telèfon mòbil i truqui als seus presidents autonòmics. fer-se càrrec dels problemes del seu país, no engrandir-los”. Feijóo, com abans Sánchez, evitava mirar la diputada, que seguia colpejant, sense respir, ara el diputat de Vox José María Figaredo: «Ha parlat de caçar migrants. Ha utilitzat aquesta tribuna per parlar d’éssers humans com si fossin animals. Ell sap per què utilitza aquesta paraula. És una manera de deshumanitzar. Després és una manera de deshumanitzar, després una plaga i ara peces que es poden caçar. Se’ls esborra el nom, després el rostre… Si un diputat assenyala una presa, algun troglodita pot pensar que té permís per sortir a caçar.
En la dura intervenció també va admetre els fracassos del Govern. Miró Pedro Sánchez: «El Marroc haurà de donar explicacions, però algunes reflexions també hem de fer nosaltres. La política d’apaivagament del Marroc ha fracassat. Els ho advertim quan van abandonar el poble sahrauí. Els drets d’un poble no s’intercanvien per la suposada tranquil·litat diplomàtica».
Es diu Aina Vidal, és diputada de Sumar, però siguin quines siguin les seves simpaties polítiques, els recomano que busquin la seva intervenció. Són 10 minuts sense postureig, parlant de acara i amb el llenguatge de la gent, d’amargues veritats com punys. Com cops de puny.
Deixa un comentari