La idea que hagués estat millor no haver existit, és una de les que més oposició troben. Incapaç de mirar-se més que des de l’interior, cadascú es creu necessari, indispensable, cadascú se sent i es percep com una realitat absoluta, com un tot, com el tot. Des del moment en què un s’identifica completament amb el seu propi ésser, un reacciona com Déu, és Déu. Únicament quan es viu al mateix temps a l’interior i al marge de si mateix, es pot concebre, amb tota serenitat, que hauria estat preferible que l’accident que s’és no hagués passat mai. E.M.Cioran, a De la inconveniència d’haver nascut.
Schopenhauer, en el capítol de ‘sobre la mort i el caràcter indestructible del nostre ésser en si’, ho subratlla en aquest fragment: «Més la limitada inclinació a la vida que aquí es destaca no pot haver brollat del coneixement i la reflexió; davant aquests sembla més aviat neci; perquè el valor objectiu de la vida és molt problemàtic i almenys queda el dubte de si aquesta és preferible a la inexistència i la reflexió, la inexistència guanya clarament. Si truquéssim a la porta dels sepulcres i preguntéssim als morts si volien ressuscitar, bellugarien el cap»
Deixa un comentari