Ceuta ve de travessar un llindar. El que fa unes setmanes era una crisi migratòria difícil de gestionar, s’està convertint en una crisi de convivència i d’ordre públic. Les violències del dijous 27 d’agost són el senyal més preocupant: grups d’ultres van atacar campaments de migrants mentre militars van ser agredits per alguns migrants. Els esdeveniments se sumen a una trista llista en què figuraven ja El Ejido i Torre Pacheco. Una ciutat ja sota tensió, però amb un pols solidari evident, veu instal·lar-se ara una lògica d’enfrontament, violacions i violència contra menors migrants i set de pogroms.
La presència de milers de migrants menors d’edat i el sentiment d’abandonament de la ciutat poden alimentar una inquietud legítima. Però una preocupació legítima no dona dret a la violència. Atacar migrants, periodistes o voluntaris de la Creu Roja és inacceptable, com ho és agredir militars. La diferència és que les agressions als migrants responen a una coordinació deliberada, amb convocatòries, llistes i rondes pels barris, inclosos els desplaçaments ad hoc de seguidors ultres del Sevilla FC, mentre que l’agressió als militars es va produir en el marc d’un enfrontament puntual.
És precisament allà on la instrumentalització política es torna perillosa. Evidentment, ni el PP ni Vox han creat la crisi, però tots dos la cavalquen sense pudor i endureixen de manera cínica el seu marc polític. Vox produeix el relat de la “invasió” i de l’enfrontament identitari, mentre que el PP s’encarrega de tornar-lo respectable des de la posició d’un partit que aspira a governar. La crisi acaba sent presentada com un enfrontament entre els que diuen defensar la ciutat i els qui són convertits en els enemics d’Espanya. Els veïns de Ceuta, que fa setmanes que demanen places d’acollida, informació i un calendari, acaben convertits en argument dels que s’aprofiten d’aquesta crisi.
És el mecanisme clàssic de la polarització: com més es deteriora una situació, més terreny guanyen els discursos que prometen respostes fàcils i extremes. I com més es prolonga una crisi, més difícil és tornar a una solució política. Ceuta corre així el risc d’esdevenir l’escenari permanent d’una confrontació entre dos bàndols, l’extrema dreta identitària impulsada i finançada pel trumpisme internacional, i un govern completament desbordat pels esdeveniments, que intenta complir la legalitat mentre l’oposició l’anima a saltar-se-la.
Els ceutins tenen un dret legítim a no patir indefinidament una situació que altera la vida quotidiana i genera inseguretat, i a reclamar que les institucions estiguin a l’altura de les seves responsabilitats. Al Govern correspon garantir l’ordre públic i protegir els veïns, però també impedir que la resposta a la crisi acabi convertint els migrants en l’enemic. La seva obligació és recuperar una convivència que una gestió tardana i pèssima ha contribuït a deteriorar i tornar als ciutadans la confiança en les institucions, ja que allò que es juga a Ceuta va més enllà de la gestió d’una crisi migratòria i humanitària. Es tracta de saber si les institucions són capaces d’impedir que la por, la frustració i la inseguretat acabin convertits en una forma permanent de conflicte polític.
Quan una crisi dura massa, el risc no és només que s’agreugi. És que l’espai que haurien d’ocupar les solucions polítiques acabi ocupat pels que ofereixen respostes cada cop més radicals, basades en el racisme, el rebuig de l’altre i la confrontació. En aquest sentit, la irresponsable actitud del PP, amb la visita del criminal de guerra i prosionista José María Aznar com a colofó, suposa un pas més en la deriva extremista d’un partit que sembla disposat a cometre qualsevol disbarat per fer caure el govern com sigui, i com més aviat millor. Si hi havia algun dubte del paper que han jugat Israel i els Estats Units en la gestació d’aquesta crisi, ja no en queda cap.
Aznar visita Ceuta – Viñeta de J.R. Mora – editorial de ctxt.es
Deixa un comentari