El dia 31 de juliol l’avantguarda va recollir dos reportatges sobre migracions. El primer, de Xavier Aldekoa, versava sobre la gran migració anual de nyus a Tanzània, seguit d’un altre, signat per Carlota Guindal, que relatava el gran salt que va viure Ceuta en arribar nedant a les seves platges milers i més milers de joves marroquins. Totes dues en sòl africà, per més que Ceuta sigui un enclavament espanyol.
Migracions sempre n’hi ha hagut, tant d’éssers humans com d’animals; així s’ha anat poblant fins als racons més remots i inhòspits del planeta. De la mateixa manera que Homo sapiens seguia les migracions de certes espècies d’animals per tal d’alimentar-se amb la seva carn, així mateix ho segueixen fent els lleons a la rereguarda de la immensa rajada de nyus —es calcula que més de dos milions— en moviment, o bé els cocodrils que els esperen, famolencs, al riu Mara, que tots els i el Masai Mara, on, amb sort, els esperen les vivificants pluges.
L’any passat per aquestes dates, es va formar a la riba del riu Mara una barrera formada per 150 vehicles que bloquejava el pas dels animals. Va ser un escàndol majúscul i, amb més raó que un sant, les autoritats tanzanes van posar el crit al cel. Ara bé, com que el sector de turisme representa un colossal 17% del PIB, cal mostrar-se indulgents amb els turistes àvids per albirar —i fotografiar!— animals salvatges en llibertat.
Però això de l’any passat va ser el súmmum i s’ha anat elaborant una sèrie de mesures per assegurar-se que no es repeteixi semblant salvatjada per part d’inconscients éssers humans abillats en vestits de safari a l’estil Stewart Granger. S’ha atribuït gran part de l’atropellament a guies amb poca o nul·la formació, a altres directament corruptes ia organitzacions criminals, que amb les seves activitats delictives han provocat un efecte crida.
Això de Ceuta, es miri com es miri, també és una salvatjada que no s’ha de repetir mai. Van morir en l’intent més d’un centenar de marroquins joves plens d’il·lusions i aspiracions. La seva mort no ha de limitar-se a ser considerada una tragèdia tan sols pels seus familiars i familiars, sinó per una Europa en hores baixes, que es limita a assecar les seves llàgrimes de cocodril fruit de la seva supina inoperància en la crisi migratòria i en tantes altres que anomenen inoportunament la porta.
La piràmide demogràfica invertida obliga a deixar pas a un gran flux de migrants, ja que sense ells el nostre futur quedaria en dubte. Més s’estén entre els acomodats europeus un rebuig visceral a aquests nous vinguts, atiat per la ultradreta i les xarxes, i que ja arriba cada cop a més capes socials.
Durant milers d’anys, les migracions, tant d’éssers humans com animals, no coneixien fronteres. I les migracions no es produïen ni es produeixen per gust sinó per necessitat. La tancada però no inexpugnable ciutat de Ceuta és com la UE en miniatura, que ara pretén muntar a països fora de les seves fronteres centres de detenció tipus Guantánamo per allotjar immigrants il·legals o sol·licitants d’asil indesitjats. Són l’escandalosa barrera de tot terrenys que bloqueja el pas dels nyus a la riba del riu Mara.
Àfrica, malgrat tots els seus defectes, que són molts, és un continent jove ple de talent i de potencial. Europa, en canvi, s’assembla cada vegada més a una residència de luxe per a ancians que llepolies que insisteixen que els immigrants no surtin de la cuina. La muntanya màgica amb el servei (invisible) compost de gent de color.
El 2027 serà a Europa any d?eleccions decisives, que podrien escorar la Unió perillosament a la dreta. Es debatrà fins a l’extenuació sobre la immigració, el tema estrella, mentre un somrient Donald Trump juga a golf a Mar-a-Llac. Però guanyi qui guanyi, i per molt alts que siguin els murs i tanques, les migracions massives seguiran sense conèixer fronteres i res ni ningú les aturarà. John William Wilkinson
Deixa un comentari