Els passatgers de l’aviació comercial som, per què enganyar-nos creient-nos una altra cosa, xais. Els camions que veiem a l’autopista transportant bestiar som nosaltres reflectits al mirall d’un aeroport. També els animals tenen drets i garanties perquè el seu viatge resulti confortable. Diferim en les destinacions, això sí. Ells a l’escorxador i nosaltres a llocs estimulants o relaxants. Però en l’anada i tornada d’un lloc a un altre som calcs en l’amuntegament.
Aquesta columna ja s’ha escrit mil vegades. Privilegi del columnista poder exhumar els seus dimonis. Anul·lació del vol Viena-Barcelona d’ Austrian Airlines. Trasllat per compte propi a Bratislava per tornar a casa des de la capital eslovaca, aquesta vegada amb WizzAir. Nova cancel·lació. Reassignació de plaça en un vol Budapest-Barcelona de la mateixa companyia. Trasllat a la capital hongaresa, novament amb mitjans propis. Però l’agonia no ha acabat. Cancel·lat de nou! I ja en van tres!
Les companyies aèries alcen un mur tecnològic per esgotar la paciència del client
Amb sort arribarem tres dies més tard del que tocava. Així són els imprevistos. Res a dir davant les tempestes, les vagues i les causes majors. Però sí davant el maltractament que suposen la desinformació i la deixadesa d’unes companyies que van deixar fa temps de tractar els passatgers com a persones. E-mails, SMS i robots parlants que reprodueixen missatges automatitzats és al que un s’enfronta quan intenta treure’n l’aigua clara. Un mur tecnològic pensat per esgotar la paciència de qualsevol, fer-lo claudicar i forçar-lo a renunciar a l’exigència d’una solució. Busca’t la vida! És el que fem, és clar.
Ja reclamarem. La llei està de part nostra i potser només amb això n’hi hagi prou perquè les companyies acabin rescabalant els nostres drets. Encara que l’experiència empeny a ser prudent. Una cosa és el que diuen les normes i una altra, molt diferent, les fórmules que els pirates que han poblat el cel en les dues últimes dècades van improvisant per esquivar-les. En el pitjor dels casos ens queda el dret a la rebequeria. Una sortida digna perquè la frustració i la convicció de ser tractat com un porquet que està a punt de convertir-se en cansalada no derivi en alguns casos en una esclat de violència. Per bé que tampoc no hi hauria contra qui dirigir-la. Encara no s’ha trobat la manera d’apallissar amb èxit un robot parlant. – Josep Martí Blanch, la foto és de J. A. Mezquita.
Deixa un comentari