Familiars de víctimes adolescents assenyalen a Meta com a culpable de la mort dels nens. Manuel Orbegozo / Reuters.
El recent judici a Meta, el més important dels ja nombrosos processos contra les grans plataformes, és també un símptoma d’una època que sembla obstinada a esborrar la infància com a moment de construcció de la persona. Nenes de vuit anys que es maquillen, nens de la seva mateixa edat que accedeixen al porno o a un telèfon intel·ligent d’última generació, alumnes de parvulari que celebren la seva graduació –de què?–. Com si la infància fos un obstacle en el procés vital i calgués saltar-la-hi el més ràpid possible, esborrant les seves petjades i passant de pantalla immediatament.
Meta encarna aquest anhel com a poques companyies. Els seus productes, inicialment pensats per a adults, aviat van trobar en nens i adolescents un nínxol de mercat massa atractiu per a ignorar-lo. Ningú va pensar –el negoci no seria el mateix– a canviar de lògica i adaptar aquestes plataformes al seu moment vital i a la seva experiència. Obligada per la pressió social i per les denúncies, la companyia va introduir algunes restriccions al seu accés, però la lògica de l’algorisme és implacable, com ho és també la imaginació dels més joves per a burlar-les.
La generalització de les xarxes socials entre nens i adolescents ha permès a la indústria apropiar-se d’una part creixent de les seves vides, reduint l’experiència –el veritable motor de l’aprenentatge– a un “sempre més”: més continguts, més estímuls, més exposició, en una acumulació i repetició il·limitades sota la lògica del scroll infinit.
El que es jutja ara és aquesta degradació, reflectida en el segrest de l’atenció i en les seves conseqüències psicològiques i vitals. Ens afecta a tots, també als adults, però el seu impacte sobre els més vulnerables és molt major. Des de la compulsió i les conductes addictives fins a la distorsió de la realitat –un món cada vegada més fake–, passant per la dependència emocional, la normalització de l’anonimat i la impunitat o, en els casos més extrems, les conductes suïcides.
El famós Connecting People, que prometia posar fi a la solitud, ha acabat revelant-se com una promesa paradoxal: la hiperconnexió no garanteix una sensació més gran de companyia i pot fins i tot aprofundir l’aïllament. El que es jutja a Califòrnia va, per tant, molt més enllà de Meta. Ens parla del món que volem construir –l’explosió de la intel·ligència artificial és potser el seu exponent més recent– i, sobretot, d’allò que desitgem transmetre a les generacions que venen.
Volem una vida permanentment monitorada i homogeneïtzada, en la qual el singular quedi esborrat en favor del negoci i d’una suposada eficiència? O volem preservar una vida en la qual les pauses, la curiositat, el temps necessari i els dubtes –aquestes claus de la infància a les quals al·ludia Freud– puguin anar donant forma al desig de viure de cadascun i de cadascuna?
Perquè potser el que està en joc no sigui solament què fan les xarxes socials amb els nostres fills. Potser és una mica més profund: si estem disposats a deixar-los tenir una infància. – José R.Ubieto.
Deixa un comentari