Hi ha metges, neurocientífics i físics que creuen que la ciència pot provar que hi ha vida després de la mort, encara que per a la majoria això és una qüestió de fe i no de laboratoris.
Ara que Rosalía s’ha passat a la mística i el “filòsof del 15-M” Ernesto Castro s’ha convertit al cristianisme, no és d’estranyar que també la ciència es deixi seduir per Déu. Científics de tot el món s’animen a investigar temes com el cel, la reencarnació o la immortalitat de l’ànima. Enfront d’ells, una majoritària part de la comunitat científica es mostra escèptica i fins i tot dubte que el mètode científic serveixi per a abordar aquestes qüestions.
Aquesta branca de científics triomfa en internet i en les llibreries. Per a arribar a la conclusió que existeix un esperit, un cel o una divinitat es basen en observacions de diferents fenòmens. Alguns tan primordials com l’extraordinari salt de la matèria inerta als éssers vius, que els enginyers Michel-Yves Bolloré i Olivier Bonnassies empren per a defensar l’existència d’una intel·ligència creadora en el seu assaig Déu. La ciència. Les proves (Funambulista, 2023), que ha venut més de 250.000 exemplars a França. I altres més anòmals o menys estudiats, com els nens que recorden vides passades o les anomenades experiències pròximes a la mort (ECM): episodis intensos que algunes persones relaten després de superar una situació de mort, com sortir del propi cos, travessar un túnel o veure una llum intensa.
L’estudi d’aquests fenòmens no és nou. Les ECM s’investiguen des dels anys setanta, a partir dels treballs del psiquiatre Raymond Moody, i fa dècades que el també psiquiatre Ian Stevenson va documentar suposats records de vides passades que apuntalarien la reencarnació. Ara vivim un boom, segurament lligat a un repunt general de l’espiritualitat, que ha multiplicat les obres sobre aquests temes i torna virals als seus autors cada vegada que passen per un pòdcast. No tots són outsiders: entre els seus valedors hi ha investigadors de primera fila, com el cardiòleg Valentín Fuster, premio Príncep d’Astúries de Recerca Científica i Tècnica, que prologa Ego i supraconciencia (Planeta, 2025), del cirurgià Manuel Sans Segarra, amb una destacada trajectòria a l’Hospital Universitari de Bellvitge. O Robert W. Wilson, Nobel de Física per descobrir la radiació de fons que va confirmar el big bang, que signa el pròleg del llibre de Bolloré i Bonnassies.
Un dels precursors d’aquesta última eclosió va ser La prova del cel (2012), del neurocirujano estatunidenc Eben Alexander, que va exercir 15 anys en la Facultat de Medicina de Harvard. Al novembre de 2008, una meningitis bacteriana ho va mantenir una setmana en coma; en despertar, va relatar el que interpreta com un viatge real al més enllà. El seu testimoniatge reuneix els trets que descriuen molts pacients: una experiència extracorporal —sortir del cos i elevar-se—, la trobada amb éssers de llum o familiars morts i una revisió instantània però minuciosa de la pròpia vida, tot embolicat en una lucidesa, una pau i un amor d’intensitat sense parangó.
Per a Alexander, aquesta experiència no pot ser una al·lucinació com la que indueixen unes certes substàncies psicoactives: sosté que una vivència d’aquesta intensitat difícilment podria generar-se amb àrees clau del cervell inoperatives, com estava el seu durant el coma. I afegeix que, al seu judici, hi ha diferències clares entre una ECM —estructurada, persistent en la memòria i amb efectes duradors— i una al·lucinació, caòtica i fragmentària, que a penes deixa rastre. “La vida després de la mort ha estat provada més enllà de tot dubte des d’una perspectiva científica. El que ocorre és que algunes persones no estan prou interessades com per a informar-se”, sosté el científic per videotelefonada.
No obstant això, altres treballs han qüestionat la interpretació d’aquest fenomen com a prova d’una realitat transcendent. Un d’ells és l’estudi liderat per la neurocientífica Charlotte Martial, investigadora de la Universitat de Lieja, publicat l’any passat en Nature Reviews Neurology. En ell, els autors proposen un model que integra dècades de recerca i explica les ECM com el resultat d’una cascada de processos neurobiològics en un cervell sotmès a estrès extrem. Factors com la falta d’oxigen, l’augment de diòxid de carboni i les alteracions en l’activitat elèctrica cerebral desencadenen una hiperactivitat neuronal i un alliberament massiu de neurotransmissors capaços de generar experiències intenses, coherents i emocionalment profundes.
Més enllà d’aquest experiment, un dels problemes per a estudiar les ECM, i altres fenòmens transcendents, és que ocorren en una dimensió immaterial, fora de l’espai i del temps. Això les situa fora de l’abast de les eines de la ciència. El mètode científic es basa en fenòmens que poden observar-se, mesurar-se i reproduir-se. “Podríem demostrar que aquestes persones han vist alguna cosa, no que aquest alguna cosa fos aquí de veritat”, explica per telèfon el filòsof Carlos Blanco, autor de Consciència i ipseïtat (Dykinson, 2013). Que alguna cosa no es pugui observar, matisa, no implica que no existeixi: “Una cosa és l’ordre de l’ésser i una altra el del conèixer”.
Part de la ciència es basa a inferir causes no observables a partir de mesuraments indirectes. Ocorre, per exemple, amb els electrons, que no veiem directament, sinó a través dels seus efectes, o amb els forats negres, l’existència dels quals es dedueix per com afecten la matèria i la llum al seu voltant. Però hi ha una diferència fonamental, explica el filòsof de la ciència Óscar Teixidó: els electrons o els forats negres no s’observen directament, però deixen petjades mesurables i consistents en la matèria. En canvi, una consciència fora de l’espaitemps no deixa cap rastre. “Ja no sols és que sigui inobservable, sinó que a més està en un altre pla d’existència”, afirma.
Blanco afirma que algunes de les suposades proves científiques de l’existència de Déu són un retorn a vells arguments filosòfics. El raonament parteix d’un efecte observable —que l’univers té lleis, ordre, unes constants tan ajustades que semblen preparades per a acollir la vida— i retrocedeix des d’ell fins a una causa, Déu, com va fer Tomàs d’Aquino. Però de l’efecte, argumenta Blanco, no es pot deduir la causa: s’incorre en el que en lògica es diu fal·làcia d’afirmació del conseqüent.
Un mateix efecte admet explicacions distintes, i res en la mera observació permet decidir quina és la veritable. “Tot podria ser fruit de l’atzar, o que l’univers sigui simplement així, etern, o que existeixin altres universos, multiversos. Déu és una causa possible, per descomptat, però hi ha unes altres. Com decideixes quina és la correcta si no hi ha observacions ni experiments?”, planteja.
Una altra de les grans crítiques és la del rigor experimental i la necessitat d’aplicar estàndards metodològics prou exigents. Segons Teixidó, en els últims anys s’ha produït un “retrocés intel·lectual” que ha fet oblidar principis bàsics ja assentats: evitar biaixos, desconfiar de l’evidència anecdòtica i no deixar-se arrossegar per creences prèvies: “El problema és que no s’estan aplicant filtres de rigor realment exhaustius. Quan un és exigent, moltes d’aquestes recerques es redueixen a tres coses: confusions innocents, errors deliberats o simples mites. És fum”.
En l’altre costat, Álex Gómez-Marín, investigador sènior de l’Institut de Neurociències i científic titular del CSIC, que ha comptat la ECM que va viure en el seu llibre La ciència de l’últim llindar (Temes d’Avui, 2025), sosté que els qui qüestionen la seva falta de rigor experimental, en realitat, no estan informats. “Aquest tipus d’experts sempre diuen, en nom de la ciència, que saben que no, quan en realitat no saben. I això ha posat moltes traves en la recerca i ha fet sentir ximple, boja i sola a molta gent que experimenta aquests fenòmens. Això és poc científic i poc ètic”.
Davant aquesta disputa, val la pena recordar el pròleg que Albert Einstein va escriure en 1930 per a Mental Ràdio, un llibre de l’escriptor Upton Sinclair dedicat ni més ni menys que a la telepatia. El pare de la relativitat no donava per bons els experiments de Sinclair; al contrari, els considerava més enllà del que un investigador de la naturalesa jutja pensable. Però tampoc els descartava: tenia a Sinclair per un observador escrupolós, la “bona fe del qual i fiabilitat no poden posar-se en dubte”, i raonava que, si aquells resultats no es devien a la telepatia, sinó a algun influx inconscient d’una ment sobre una altra, el fenomen continuaria sent de gran interès psicològic. Ni credulitat ni rebuig: curiositat i rigor.
Daniel Soufi a el País.
Deixa un comentari