La idea que hagués estat millor no haver existit, és una de les que més oposició troben. Incapaç de mirar-se més que des de l’interior, cadascú es creu necessari, indispensable, cadascú se sent i es percep com una realitat absoluta, com un tot, com el tot. Des del moment en què un s’identifica completament amb el seu propi ésser, un reacciona com Déu, és Déu. Únicament quan es viu al mateix temps a l’interior i al marge de si mateix, es pot concebre, amb tota serenitat, que hauria estat preferible que l’accident que s’és no hagués passat mai. EM.CIORAN
Deixa un comentari